divendres, 28 de novembre de 2008

Carpeta UPC 2009-2010

Si algo tenim a l'UPC que ens diferencia de les altres universitats és la carpeta. Bé, cada universitat té la seva carpeta, però la de l'UPC canvia cada i s'escull d'entre un seguit de dissenys que han fet els alumnes i els treballadors. Normalment queda força maca, però primer s'ha d'escollir.

Aquest cop hi ha quatre propostes. Quina triaríeu?

1. Arrels


2. Desxifrant coneixements: descobrint l'UPC


3. Dieta universitària


4. Un toc de colors



El guanyador es coneixerà el 17 de desembre de 2008. Ho faré saber al bloc.

dimecres, 26 de novembre de 2008

APM? dels Castellers de Vilafranca

La temporada castellera ha acabat i les colles fan els últims assajos i activitats. Precisament, els Castellers de Vilafranca, en un sopar de fi de temporada, van muntar un vídeo boníssim a l'estil "Alguna pregunta més?" amb algunes coses destacables de l'any 2008. De fet, durant tot l'any, els Verds han bombardejat amb vídeos de pròpia producció, tots molt treballats. Tota una feinada.

Aquí podeu veure el vídeo AMP? dels Castellers de Vilafranca:



dimarts, 25 de novembre de 2008

Tradueix com puguis

Espanya és un país inculte. Almenys en mitjana. Encara que Catalunya sigui una de les comunitats autònomes amb més ús cultural, sabem que estem en un país que viu per darrere de l'evolució.

Un dels indicadors que ens demostra això són els títols de les pel·lícules. Les pel·lícules fetes a l'estranger i que arriben aquí amb una traducció nefasta (Nota: les pel·lícules espanyoles, tot i no haver de traduir-se, tenen un títol patètic). Però per què passa això?

Una de les opcions seria deixar el títol original, sigui l'idioma que sigui. Segons els "traductors de pel·lícules" (desconec qui ho deu fer), els títols en llengua estrangera allunyen possibles clients. Tot i això, alguns títols es queden tal qual, però sempre en el cas que no tingui moltes paraules, o que aquestes siguin d'allò més habituals. Un dels problemes arribaria amb les pel·lícules d'idiomes desconeguts per nosaltres (diga-li coreà, japonès o esperanto).

Una altra alternativa, crec que la més lògica, seria traduir els títols literalment. Però els "traductors de títols" saben que hi ha títols que no tindrien èxit en un país com aquest, inculte. Així que, en moltes ocasions, al títol s'hi afegeixen paraules malsonants, paraules divertides o especificacions sobre la trama.

Una llista de títols mal traduïts, amb el nom traduït al castellà, l'original i la traducció literal (si fa falta).

El bosque: The Village Aquest film es centra en un poble envoltat d'un bosc, per quin motiu van voler canviar el títol? Potser "el bosque" denota més terror?

La increíble pero cierta historia de Caperucita Roja: Hoodwinked (Engañado) Cal dir que aquest títol traduït té més gràcia que l'original, però això no treu que l'original s'hagi de conservar, no?

Infiltrados: The departed (Los difuntos) No sóc capaç d'imaginar el motiu del canvi.

Tiburón: Jaws (Mandíbulas) Aquest no el sabíeu, eh!!!

¡Olvídate de mí!: Eternal sunshine of the spotless mind (Eterno resplandor de una mente impecable) Increïble la transformació d'aquest títol. El títol original és bo, però potser avorreix al públic i el fa canviar d'elecció.

Sexo en Nueva York: Sex and the city A les sèries també passa aquest fenòmen.

Camino a la perdición: Road to Perdition Aquest és immillorable. El títol en anglès i en castellà no significa el mateix perquè Perdition és el nom d'un poble!!!

Supersalidos: Superbad De Guatemala a Guatepeor...

La jungla de cristal: Die Hard (Muere duro) Aquest títol és de les cagades més grans que s'han fet en el cinema. A "La jungla de cristal", la història es centra en un edifici de vidre, per això aquest nom. Però resulta que la pel·li va tenir èxit i se'n va fer una segona i una tercera que conserven el nom de "La jungla de cristal", tot i que no hi surt l'edifici de vidre! A la quarta, força recent, els traductors van quedar-se escollir treure el vidre del títol: "La Jungla 4.0".

Pozos de ambición: There will be blood (Habrá sangre) El canvi és total, però encara és pitjor la versió sudamericana (quins uns, també!): "Petróleo sangriento".

Però hi ha casos especials; títols que repeteixen el títol original i hi afegeixen la traducció. Què complicats!

Juegos secretos (Little Children): Little children Per què posar-hi el títol original en parèntesis?

Tropic Thunder. Una guerra muy perra: Tropic thunder (Trueno del trópico) El típic cas espanyol. Tenim un títol? Doncs fem-lo més rastrer, que la gent la vingui a veure.

Un altre cas estrany, però força repetit: un afegitó sense cap sentit.

Expiación - Más allá de la pasión: Atonement (Expiación) És obvi, la paraula pasión porta gent al cine.

Ghost - Más allá del amor: Ghost (Fantasma) Aquest és un cas poc conegut, però és així. Per què?

L'últim cas: el "Como puedas". Una sèrie de pel·lícules d'humor amb protagonistes clàssics d'aquest format com ara Leslie Nielsen. Cap dels títols coincideix amb l'original.

Aterriza como puedas: Airplane!
Agárralo como puedas: The Naked Gun
Aprende como puedas: High School High
Espía como puedas: Spy Hard
Acampa como puedas: Family Plan
Mafia. ¡Estafa como puedas!: Jane Austen's Mafia!
Asegúrate como puedas: Safety Patrol
Asalta como puedas: Free Money
Enróllatela como puedas: Kimberly
2001: despega como puedas: 2001: A Space Travesty
Esquía como puedas: Chilly Dogs

dimecres, 19 de novembre de 2008

Clarobscurs

Avui ha estat un dia de contrastos, i un dia entretingut (que no divertit), m'he cansat força, així que a aquestes hores de la nit puc dir qualsevol bajanada i quedar-me tan panxo.

Et lleves i tot va pintant bé, fins que de sobte, quelcom t'aixafa la guitarra, encara que no en sàpigues la raó exacta. Perquè aquesta tarda, mentre els hi feia uns exercicis als alumnes, he notat com tothom més o menys havia après alguna cosa amb el curs. Però me n'he adonat que hi havia algú que semblava que tingués un full d'exercicis en xinès i una pantalla molt molt enfosquida. Aquest algú no sabia fer cap dels exercicis dels que he manat de fer, cap ni un. Ha estat minuts rellegint-los, tenint un moment d'ofuscació Psyduck, sense entendre res. L'he intentat centrar però no hi havia manera. Però és possible que després de 46 hores d'informàtica li dic d'obrir el Paint i no el troba, li dic que vagi al menú "Inicio" i no sap el que és o arribar a l'extrem d'apagar l'ordinador amb el "Power"? Això desespera qualsevol. M'he preguntat si no explico bé, si ell té un problema, si no presta atenció, si és curt de gambals...

Cap al vespre he tingut un no-parar de trucades, de les quals alguna em motivava i d'altres em deixaven pel terra (no es pot anar més avall del terra, oi?). Sense lògica, sense explicacions; de tant en tant passen aquestes coses. És clar que cadascú és cadascú i actua com vol, però a vegades cal tenir algun dit de front i pensar les coses. Potser sóc jo que tinc la meva visió, però hi ha masses successos dels que jo hi dic "això no ho hagués fet mai".

Coses que començaven bé, però han acabat malament.

dilluns, 17 de novembre de 2008

La partida

Avui has fet un pas endavant. Un pas d'aquells que decideixen el camí.

Poc a poc, com un joc,
guanyes o perds;
però de nou comença la partida,
nova oportunitat,
per llançar els daus de la vida
saps que hi estàs obligat.
No pots fer cap altra cosa més que continuar,
i, si no fas cap pas en fals,
tot el que desitges amb tanta força
potser algun dia es farà realitat.


Lax'n'busto, "Temps al temps", Objectiu: la Lluna.

diumenge, 16 de novembre de 2008

Zeitgeist I i II

El Luke fa uns dies ens demanava recomanacions. Doncs jo avui vull recomanar, al Luke i a tothom. El que recomano és un documental. Un documental d'aquells que no ens deixa indiferents, sinó que ens modifica el punt de vista.

Es tracta de Zeitgeist, un documental del 2007 que s'ha fet popular per ser emès lliurement per Internet. Zeitgeist, en alemany "esperit del temps", ens ofereix una visió nova sobre diversos aspectes de la societat, amb proves documentades o visuals o bé amb arguments molt sòlids.

Zeitgeist: The Movie està dividida en tres capítols. El primer ens parla de diferents religions i la similitud que tenen amb la cristiana. La segona part explica com els atacs de l'11-S són molt estranys (no us ho perdeu!!!) i es recolza sobre la teoria de la conspiració. El tercer capítol ens parla sobre el sistema monetari i sobre la unificació mundial per part dels EUA.

Aquí us deixo el vídeo per si el voleu veure. Avís 1: és un film documental (dura 2 hores). Avís 2: els primers minuts són molt sectaris, però després canvia.


Fa poc va aparèixer una segona part de Zeitgeist, que és la que he vist entre avui i ahir. Es diu Zeitgeist: Addenum i ha estat creat aquest 2008. També està penjat a Internet lliurement.

Zeitgeist: Addenum té una línia continuista amb l'anterior documental. En aquesta ocasió està dividit en 4 parts, tot i que estan molt ben lligades. En línies generals, el documental diu que el principal problema de la nostra societat rau en el sistema monetari i ens en dóna una solució.

La primera part enumera els incovenients del sistema monetari fraccionari actual. La segona, ens parla sobre qui està per sobre de tot, sobre qui guia la societat: les corporacions i les institucions. La tercera ens ofereix la solució als problemes esmentats: el Projecte Venus (molt, molt interessant!). La quarta, a mode de conclusió, ens parla sobre la ignorància de la societat al contemplar la realitat.

I aquí en teniu el vídeo. Si hi entreu podreu posar els subtítols en castellà clicant a l'opció CC (entrant a Youtube).


Tots dos documentals són molt bons. Sé que són de llarga durada i algunes parts es poden fer ferragoses, però crec que mereix la pena dedicar-hi una estona.

dijous, 13 de novembre de 2008

Temps intens

Em penso que mai havia fet tantes coses com ara. Estudio, treballo i faig un curs. Sí, finalment faig el curs: mereix la pena, però el continuo trobant car.

Sempre he fet les activitats una per una, amb excepcions de dues. Però ara ho tinc tot alhora, encara que sigui per pocs dies: les classes que faig s'acaben aviat. Però tot i tenir temps lliure suficient per a esbargir-me, no puc aturar el meu estat de saturació mental. I més si dormo tan poc com ho he estat fent els últims dies.

El que no entenc és com pot ser que hi hagi gent que ho pugui aguantar, jo no puc. Fins i tot, n'hi ha que en farden, encara que no tinguin temps per a dedicar-ho a res més. A vegades, fins i tot, pensen que tenen temps per a tot, però a l'hora de desmostrar-ho no tenen temps ni per anar a pixar.

I al final, com sempre, sap greu.

dimecres, 12 de novembre de 2008

La gent és boja

La gent és boja; si no mireu aquest participant de Gran Hermano que abans de fer-se famós feia un programa de truqui/gasti.


Com diu un dels comentaris del vídeo: "graaaaans petitsss farem merchandising puxeroles niwyolsen move your body to the world gaaaaas aki gas akiii subelooo here we gooo"

A Mallorca van ben servits també. "En el Mallorca li roben!"


dimarts, 4 de novembre de 2008

Fruites, verdures i hortalisses.

Fa uns dies, arran d'una pregunta del programa "La nit dels ignorants", vaig descobrir que certs productes naturals no els anomenem com s'haurien d'anomenar. Tots són vegetals: parts de les plantes o dels arbres.

La qüestió és que anomenem verdura a alguns vegetals que no ho són. Podríem dir que les verdures són totes aquelles hortalisses de les quals se n'aprofita un dels òrgans per al consum, normalment verd, ja sigui fulles o tiges (inclou els llegums verds). Els fruits (o "fruites") són els ovaris fecundats de les plantes amb flor. Tothom coneix exemples: pera, poma, plàtan, etc.

Ara venen els dubtes. Allò que sempre hem donat per fet i no és tal com sembla. Per exemple: el tomàquet NO és una verdura. El tomàquet és una fruita. El tomàquet apareix d'una flor fecundada de la tomaquera i, per tant, és un fruit, i al ser comestible és una fruita.

Tenim vegetals de tots tipus:

Fulles: espinac, enciam, col.

Flors: carxofa, col-i-flor.

Tiges: espàrrec, api, tubercles (patata, moniato).

Arrels: pastanaga, remolatxa, rave.

Bulbs: ceba, all, porro, calçot.

Fruits: tomàquet, carbassa, pebrot, albergínia.

Fins i tot, algú se li pot acudir dir que les fruites són els fruits dels arbres, no pas de les plantes. Però això es pot desmentir amb un contraexemple: el meló és clarament una fruita i bé surt d'una planta, no d'un arbre. I dic meló, però podria dir síndria o móra.

El malentès apareix quan anomenem fruita a tot allò que mengem de postre. Per això pensem que el tomàquet no és una fruita, tot i que es podria menjar perfectament de postre. En canvi, no tenim problema en posar fruites a l'amanida (com la poma).

Definicions útils i aclaridores:

Fruita: fruit comestible.
Verdura: hortalissa de la qual la part comestible és un òrgan verd.
Hortalissa: planta herbàcia comestible conreada en horts (s'exclou fruites i cereals).

Tot i això, costa conèixer les definicions exactes de tot el que he esmentat i hi ha feina en extreure'n conclusions com la de que el tomàquet o l'albergínia són fruites.

dissabte, 1 de novembre de 2008

Facebook i altres bajanades

Un cop va aparèixer el Web 2.0, la participació anònima a Internet va augmentar considerablement. Però això va a èpoques: allò que és nou i innovador relleva allò que ho va ser un temps abans. I és que a Internet també es segueixen modes, tant o més que al món real. Com a informàtic, em sento obligat a conèixer i/o provar i/o participar en aquestes noves propostes que apareixen, així que, de tant en tant, investigo modes. Tothom ho sap: l'última prova del delicte és la recent febre del Facebook.

El Facebook és... Què és el Facebook? Des que vaig tenir-ne notícia, abans que pugués estar en un idioma que entengui per haver nascut on he nascut, vaig intentar esbrinar quina utilitat tenia aquesta xarxa social. Primera conclusió: un embolic. No li trobava pas el sentit. Els facebookerus s'envien regals, fan tests, es comenten les fotografies, els estats amorosos, els succedanis de Twitter, s'afegeixen a grups, causes, esdeveniments,... És més, un usuari del Facebook pot veure gairebé tot allò que succeeix a l'espai dels seus amics, i fins i tot pot veure què comenten els amics dels seus amics. A més, què carai, tots estaven farts de veure els fotoblocs plens de fotografies d'adolescents fent bajanades i dient-se "puta gordi t kiero muxo". Calia un canvi.

A mi, el Facebook no em diu ni fu ni fa. Una xarxa social com un altra, però per alguna raó, està substituint altres xarxes. Una de les claus és que el Facebook té moltes possibilitats i concentra força tot allò que les altres xarxes socials ofereixen. Una altra de les claus és el poder telenovel·lístic que té. M'explico: si volem saber què se n'ha fet d'aquell que vam conèixer a no sé on, només fa falta buscar un xic, i aviat podrem saber si té parella, quants anys té, si s'ha tenyit el cabell... O podem veure fotos de tots els viatges que ha fet i que ha penjat per fer enveja. Així que el Facebook és una font de xafarderies notables. Per últim, diria que ha ajudat moltíssim la possibilitat d'escollir l'idioma (català o castellà), un gran error que va trigar a solucionar una altra xarxa: el Fotolog.

Però crec que el Facebook té una clau bàsica, el secret de l'èxit. Una estupidesa com una casa de pagès, però que ha aconseguit enllaçar entre si a tot "cristu". Me'n vaig adonar quan em van dir que el Facebook anava bé per contactar amb gent que feia molts anys que no veies, com ara gent de l'escola, de l'institut, etc. I és que la clau rau en el procés de registre: és l'única xarxa social que ens demana el "Nom complet" i no pas un àlies o sobrenom. Ja està, tan simple! Qui no se'n recorda del nom d'aquell company de classe? Doncs el busco i l'afegeixo com a amic, fàcil! Fins i tot, podem trobar personatges coneguts!

Encara no entenc quina utilitat té, i això que el vaig fent servir de tant en tant. Per exemple, els grups. Per molts milers d'usuaris que hi hagi en un grup, no es posen en contacte i la cosa no passa d'aquí (exemple de grup estúpid: fans del Capità Enciam). O aquells que s'apunten a un "esdeveniment", per què volen saber que d'altra gent hi anirà si no es veuran ni es coneixen ni es coneixeran?

De totes maneres, aquest és el camí correcte. L'èxit a Internet se l'enduu aquell que aconsegueix monopolitzar, agrupar més usuaris, sigui per les aplicacions més senzilles o per les més completes. I hauria de ser sempre així. Sinó, ens trobarem sempre amb la situació en que es troben webmestres i usuaris amb els navegadors. Uns webmestres optimitzen els webs per a Internet Explorer, d'altres per Mozilla, d'altres han fracassat apostant per Netscape, Opera... (alguns es maten a optimitzar-ho per a tots) mentre que l'usuari ha de tenir tots els navegadors per saber quin li funciona millor segons el web on estigui (que si Mozilla, que si Internet Explorer, fins i tot, Google Chrome).

Serà la xarxa definitiva? O la gent se n'avorrirà fins a la pròxima?