dimarts, 29 d’abril de 2008

Sèries que enganxen

Som a l'època del Youtube i de les sèries que enganxen. Potser per algú altre va ser un altre moment, però per mi, el principi d'aquest fenòmen (almenys aquí a Catalunya) recau a l'aparició de "Perdidos". Sí, aquella sèrie tan estranya d'un avió que cau en una illa en la que els passatgers aprenen a sobreviure. Van fer la primera temporada a TVE quan encara no teníem clar el concepte de "temporada". Van deixar de fer la sèrie durant força temps i llavors va haver un punt en el que van começar a aparèixer moltes d'aquestes sèries que ens tenen enganxats.

Parlem d'Herois, d'Anatomía de Grey, de House, de Prison Break, Nip/Tuck,... És l'estil "El codi Da Vinci", comences a llegir capítols i en vols un altre, i després un altre, i un altre... I llavors et preguntes "quan començarà la nova temporada?".
Es diuen americans i ens tenen enganxats a les seves sèries. Està clar, els grans pressupostos fan miracles (el famós cas de l'avió de Perdidos).

Jo mateix estic enganxat a Prison Break, Herois (en català), 24 i Perdidos. Ho he pensat i crec que són les sèries que m'enganxen més perquè al final de cada capítol deixen la trama penjada. No les miro gaire, però em penso que l'efecte que produeixen els finals de capítols de House i Anatomía (per exemple) no és el mateix.

Però el que em sembla increïble és com han arrelat aquestes sèries a les nostres vides. Podem tenir converses entre amics sobre l'últim capítol o explicar el que sabem de la pròxima temporada.

I una curiositat, ja que m'agraden els premis cinematogràfics. Els Globus d'or són uns premis semblants als Oscar però amb les sèries de televisió incloses. Des del 2004, han guanyat el premi a millor sèrie dramàtica 24, Nip/Tuck, Perdidos, Anatomía de Grey i l'última és Mad Men (que encara no en sabem gaire cosa).

dissabte, 26 d’abril de 2008

Disc d'or?

Molts cops escoltem que tal grup ha rebut un disc d'or o de platí. Quin mèrit que tenen! Però quants discos han de vendre per a merèixer un disc d'aquests? Me n'he volgut informar.

El que he trobat ha estat un embolic enorme. En primer lloc, cada país té les seves normes per a que un disc obtingui aquest premi. Les quantitas de discos necessaris depèn de la població del país i dels discos que es venen en total (que va en davallada). Però és que, per a més confusió, el nombre de vendes necessàries va variant, ja que si cada cop es venen menys discos és més difícil d'obtenir un disc d'or, per exemple.

A Espanya hi ha 3 tipus de premis: el disc d'or, el de platí i el diamant.

  • Disc d'or: s'otorga als 40.000 discs venuts (abans era de 50.000).

  • Disc de platí: s'otorga als 80.000 discs venuts (abans era de 100.000).

  • Disc de diamant: s'otorga als 800.000 discs venuts (abans era de 1.000.000).
No existeixen uns paràmetres pel mercat cultural català, tot i ser una revindicació del sector. En general, es fa servir la classificació de l'estat espanyol. Per exemple, el 2006 hi va haver un disc d'or en català ("Mô" del Serrat, amb 40.000 còpies) i un disc de platí (el de la Marató, amb 90.000 còpies).

Com a curiositat, als Estats Units, aquestes xifres són de 500.000, 1.000.000 i 10.000.000 còpies.

Realment, el ball de xifres que he trobat és molt caòtic però crec que les dades que he escrit són les correctes. Fins i tot, per fer el post, he hagut de comunicar-me amb algunes discogràfiques, de les qual només m'ha contestat una (i incorrectament), així com la revista Enderrock que són els que m'han donat la informació més completa i fiable.

dijous, 24 d’abril de 2008

Pel·lícules que vénen (1)

Com que des dels Oscar no escric res de cinema, vaig a fer una llista de les pel·lícules que s'estrenaran properament i que són importants per una cosa o per altra, tant siguin pel·lícules comercials com pel·lícules que opten als Oscar 2009. Els títols que estan en anglès encara no tenen traducció al castellà. Aquí va:

Indiana Jones y el reino de la calavera de cristal (estrena el 22 de maig): El director torna a ser Steven Spielberg. Amb Harrison Ford, Shia LaBeouf i Cate Blanchett. És la 4a aventura d'Indiana Jones (l'última va ser el 1989). Cal esperar uns dels millors efectes especials d'enguany. Tràiler en castellà.

WALL-E (estrena el 8 d'agost): La proposta d'animació que fa Disney-Pixar per aquest 2008. Opta als Oscars en una categoria que fa temps que Pixar domina. En una Terra despoblada, el robot WALL-E continua fent la seva tasca de neteja fins que se n'adona d'un nou objectiu per a la seva vida. Tràilers en castellà (1 i 2). Més info aquí.

Mamma Mia! (estrena el 13 d'agost): Amb Meryl Streep i Pierce Brosnan. Comèdia musical basada en les cançons del grup Abba. Tràiler en castellà.

Vicky Cristina Barcelona (estrena el 19 de setembre): Dirigida per Woody Allen. Amb Scarlett Johansson, Penélope Cruz i Javier Bardem. Està rodada i ambientada en Barcelona i hi podrem veure actors catalans i espanyols com Javier Cámara i Lluís Homar. Tràiler en castellà.

Revolutionary Road (estrena el 10 d'octubre): Dirigida per Sam Mendes (American Beauty, Camino a la perdición). Amb Leonardo DiCaprio i Kate Winslet (sí, sí, primer cop des de Titanic). Drama. Una parella dels anys 50 amb dos fills tenen un dilema entre els seus desijtos i els dels demés. Més info aquí.

Body of lies (estrena el 24 d'octubre): Dirigida per Ridley Scott (el director de Blade Runner i Gladiator). Amb Leonardo DiCaprio i Russell Crowe. És un drama policíac amb terroristes. Més info aquí.

Quantum of Solace (estrena el 7 de novembre): Una nova entrega de l'agent 007, James Bond (encarnat per Daniel Craig). Després de l'èxit de Casino Royal, la 22a pel·lícula de l'agent és molt esperada pel públic.

The Curious Case Of Benjamin Button (23 de gener de 2009): Amb Brad Pitt, Cate Blanchett i Tilda Swinton. Drama fantàstic. Un home de 50 anys comença a fer anys enrere, fent-se cada cop més jove, i tot li va bé fins que s'enamora d'una dona de 30. Més info aquí.

Changeling (sense data d'estrena): Dirida per Clint Eastwood. Amb Angelina Jolie i John Malkovich. Anys 20, explica la història d'una dona a qui li segreten el fill i el recupera, però sospita que no és el seu fill i aleshores s'ha d'enfrontar a la corrupció de la policia. Més info aquí.

Burn after reading (sense data d'estrena): Dirigida per Ethan & Joel Coen (No es país para viejos). Amb George Clooney, Brad Pitt, John Malkovich i Tilda Swinton. Comèdia. Un agent de la CIA escriu un llibre i perd el disc on el guarda. Més info aquí.

Guerrilla (sense data d'estrena): Amb Benicio Del Toro. Basada en la vida del Che Guevara. Més info aquí.

Australia (sense data d'estrena): Dirigida per Baz Luhrmann (el director de Moulin Rouge). Amb Nicole Kidman i Hugh Jackman. Ambientada en els anys 30. Més info aquí. Tràiler en anglès

Enguany també hi haurà tercera entrega de "La Momia", la segona de "Las crónicas de Narnia", la sisena de "Harry Potter", segona part de "Madagascar" i una nova entrega de "Batman".

dimecres, 23 d’abril de 2008

Coi de burocràcia!

Aquest matí no ha estat un matí de Sant Jordi. Aquest matí ha estat un matí burocràtic. Havia d'anar a la Seguretat Social a que em donessin un número per a poder treballar amb contracte (fins ara sempre he estat il·legal o amb convenis).

Total, que en principi havia d'anar a Martorell, perquè és l'oficina més propera. Hi vaig i em diuen que allà no ho fan això, que haig d'anar a Sant Feliu de Llobregat. Toca't els ous, mitja hora perduda. Cap a Sant Feliu. Arribo i em fan passar per un detector de metalls, que més que això crec que deuria ser un detector de matèria orgànica, perquè li ha pitat a tothom (a mi també). Pregunto a informació i sí, estic al lloc correcte. Em donen un imprès i l'omplo amb les dades que sé contestar. Espero el torn, em toca, haig de pujar un pis. Pujo i em trobo la noia que m'ha tocat per a que m'atengués (per què coi em mira com si fos marcià?). Em diu: "T'has equivocat de totes totes". I jo ja pensant que hauria de tornar a Martorell. Diu: "Això és una altra taula, està al pis d'abaix, no hauries d'haver pujat, t'han indicat malament". Segon "toca't els ous".

Arribo abaix, haig de tornar a esperar un altre torn i per fi arribo a la taula en la que el funcionari que l'ocupa no em mira com si fos estrany. Li dono el formulari i em diu que jo ja tinc número. Cony, per què?, si jo mai he vingut aquí a fer això! I m'explica que al tenir assegurança a l'escola, ja tens un número assignat. Tercer i últim "toca't els ous".

Bé, almenys ha servit per dues coses tot aquest maldecap: m'han modificat les dades del domicili (perquè des de l'escola em vaig traslladar un cop) i tenia un error al nom: en comptes de "Javier", tenia "Javir". Així que un individu em va canviar el nom, eh!

Què? Que si em dic "Javier"? Sí, sí, es veu que si. Mons pares m'ho van posar així i quan demano raons em diuen que no ho saben, simplement va ser així. Però no em quedaré de braços plegats. Un dia aniré per a que em catalanitzin el nom. Sortiré dient-me oficialment "Xavier" i remugant "coi de burocràcia!".

dimarts, 22 d’abril de 2008

Et trucaré

Necessito que em passin un arxiu important. "Demà t'ho envio."

Parlo amb algú i quedem per un altre dia. "Demà et truco."

Però mai ho rebo o em truquen. Sóc jo o ningú té paraula? Ja sé que algú en deu tenir, però és que sempre que ho necessito mai ho fan.

Fa 5 dies que espero una trucada. Em van dir que em trucarien l'endemà, però d'això ja en fa dies. Per què no em truquen? Sempre penso que és millor esperar: si no han pogut avui, demà ho faran. Però m'equivoco. I llavors què haig de fer? Esperar més (m'han de trucar!) o bé em rebaixo i truco jo? Ostres, per què tinc un problema quan no l'hauria de tenir?

És que, carai!, jo intento complir tot allò que anuncio. És clar que molts cops me n'oblido, però quan sé que és una cosa important, sé que mai ho deixaré de fer. Per què no ho fa qui jo necessito que ho fagi, això? Si mai es diu una cosa, s'ha de fer. No val això d'emular els polítics no complint el que es promet.

Potser sóc molt exigent, però és que les persones hem de pensar amb els demés, encara que només sigui una miqueta.

dilluns, 21 d’abril de 2008

Records animats

Aquest és un post-parida que volia fer-lo un dia o altre. A gairebé tothom li agrada recordar el que hem viscut de petits, vivències i sensacions que ens agradaria tornar a viure. I és clar, a molts la tele ens ha ocupat part de la vida. Així que avui, al post-parida hi deixaré uns vídeos de dibuixos animats dels que en tinc un bon record. Espero que algú els recordi:

El primer de tots és d'El petit xef, que era d'un nen cuiner que participava en concursos i altres bestieses. Recordo un plat que es va inventar: una pizza doblegada pel mig i fregida. Quina gana!



Aquest és Fly, que era un noi que lluitava a l'estil Son Goku, però més aviat amb espases i armadures. El que molava més era la cançó!



I l'últim és un de força cursi, però que em sentia molt identificat (sempre he estat molt enamoradís). Es tracta d'Azuki, una noia enamorada d'un noi que li feia cas a estones, i les històries amoroses dels seus amics.



Potser més endavant en posaré més (ei, potser alguna en castellà i tot!).

divendres, 18 d’abril de 2008

Vaig cometre un delicte

Un professor encarrega a tota la classe de primària que escrigui un conte, una redacció. Jo era un dels alumnes.

Mai he tingut imaginació per a fer una redacció. Tinc idees quan em surten, però no quan m'obliguen a que surtin. De fet, això de fer escrits sempre ho he odiat. Doncs llavors deuria tenir 10-11 anys, i tampoc se m'acudia res. Així que vaig prendre una decisió que en aquell moment pensava que seria tan sols una bajanada per sortir del pas.

Resulta que jo havia anat a un altre cole, on teníem un llibre de text ple de contes força originals. Al cole nou (on ens demanaven la redacció) ningú coneixia el llibre, així que vaig escollir un conte i el vaig escriure moooolt semblant (tant semblant, que només estava resumit). Fins i tot, el conte tenia un estil propi, que mai se m'hagués acudit d'utilitzar als 10 anys. Per sortir del pas estava bé, així que el vaig entregar. Al cap d'uns dies, el professor els havia corregit i quan s'acaba la classe m'explica que el millor dels relats de la classe serviria per a formar part d'un llibre (o bloc enquadernat) amb tots els millors relats de totes les classes del poble en motiu de Sant Jordi, i que el millor relat de la classe era el meu. Em vaig quedar de pasta de moniato i em vaig sentir molt, molt malament.

Encara guardo el llibre del concurs de Sant Jordi, tot just al costat del llibre de contes que vaig utilitzar per fer el meu escrit. De tant en tant, me'ls miro i em faig creus del que vaig fer i de com es va fer grossa la bola. Sort que el plagi ha prescrit, perquè ho vaig passar bastant malament.

dimecres, 16 d’abril de 2008

Avortament europeu

Sempre havia pensat que l'avortament era lliure a Espanya (fins als 3 mesos, és clar). Havia sentit mil cops que anys enrere les dones anaven a avortar a l'estranger perquè aquí estava prohibit. Bé, desconeixo quan es va produir, però l'avortament és un dret de les dones. Sempre? No, sempre no. I això ho vaig descobrir farà un parell d'anys.

El fet és que la dona a Espanya pot interrompre l'embaràs en tres casos:

1. Malformació del fetus.
2. Violació de la dona.
3. Perill per a la salut física o psíquica de la dona.

La raó 1 i 2 són bastant clares, però la 3 (i aquesta és la bona) permet que se'n fagin diferents lectures. Una dona només pot avortar tenint un d'aquests 3 motius, així que si vol avortar perquè simplement no vol tenir un fill ha de aferrar-se a la raó 3, vaja, al perill psíquic que pot patir. Així que la dona ha de mentir o actuar per poder avortar.

Aquest vespre mirava el Telenotícies i m'ha sobtat una notícia. No m'he sorprès per la notícia en sí, sinó per unes dades que han donat i que desconeixia totalment.

La Unió Europea vol que l'avortament sigui lliure a tots els països. En aquests moment, la majoria d'estats ho permeten. Les excepcions: Espanya i Regne Unit (on, com ja he explicat, l'avortament només és legal en alguns casos). Però hi ha més excepcions: països on prohibeixen totalment l'avortament. És el cas de Malta, d'Irlanda i... d'Andorra! Com pot ser que un país semblant al nostre es prohibeixi l'avortament? Un país que visitem cada dos per tres, que gairebé considerem com a una comarca més (andorrans, no us enfadeu). Una dona andorrana no pot avortar a Andorra, no hi té dret, no es pot ni aferrar a una mentida.

Bé, espero que la iniciativa de la Unió Europea per a convèncer a aquests països serveixi per a erradicar aquesta prohibició a la llibertat. Els accidents poden passar i, si hi ha la possibilitat de posar-hi remei, val la pena poder escollir.

dimarts, 15 d’abril de 2008

És el primer cop que em toca...

La frase que titula aquest post és d'aquelles que sentim repetidament als concursos de la tele o de la ràdio. És el primer cop que em toca algo. Bé, això no és sempre del tot cert, perquè tenim una memòria selectiva que ens impedeix ordenar els records adequadament.

A mi mai em va tocar res. Mai em va tocar un premi del "Superquè de la quinzena", ni cap dels discos que regalen a la ràdio, ni cap dels obsequis que reben els guanyadors de concursos locals (diga-li concurs literari, concurs de cartells...). Però és clar, com em podia tocar quelcom si no hi participava? Potser feia mandra, o creia que no podria guanyar.

No em va tocar res fins que van començar a fer-se sortejos per Internet. El primer de tots va ser un concurs de Verbàlia, on havíem de dir noms de bar curiosos que existissin (hi ha el Bar Beretxu, el Almodo Bar i el Bar Ra). Amb això vaig guanyar un llibre! Em va fer molta il·lusió, la veritat.

Des d'aleshores he anat participant a concursos i sortejos que es fan per Internet. Mai he guanyat res molt car, però ja porto forces coses. N'intento fer una llista, començant pel llibre esmentat:

  • El llibre "Viatge a l'origen dels insults"
  • Samarreta del Senglarrock 2007
  • Samarreta de la pel·lícula "Supersalidos" (és vergonyosa, però va tocar)
  • Samarreta de la pel·lícula "Blade Runner"
  • Revista Enderrock
  • Lot de DVD del documental "Bèsties"
  • Samarreta de "Productes de la terra"
  • Pastilla de sabó de "Productes de la terra" (una mica en catxondeio)
  • DVD de la pel·lícula "Volver"
  • DVD de la pel·lícula "La vida de los otros"
  • Dues entrades pels cines Cinesa.
  • Una memòria USB (amb fitxers que s'havien deixat a l'interior)
  • Dos llibres dels que no recordo el títol (els té la Gemma)
  • Un dinar/sopar per a dues persones a Cal Teixidó, un restaurant de La Seu d'Urgell (bufff, què lluny).

En aquesta llista cal afegir (o no) un d'aquests objectes que llencen els grups de música des de l'escenari, d'aquells que mai no ens tiren. El grup eren els Lexu's i el que vaig agafar a l'aire no va ser un CD, ni una samarreta, ni una baqueta. Va ser un tanga! Sí, sí, un tanga!

Crec que no em deixo res. Vist així són forces coses, oi? Bé, el que també vull dir amb tot això és que la sort es troba a l'atzar però, si la busques en tens més possibilitats. Com tantes altres coses.

dilluns, 14 d’abril de 2008

Bocatta & Company

Diagonal Mar, 12 d'abril de 2008, 15:00. Després de buscar un restaurant on hi hagués una taula o bé s'amotllés a la nostra butxaca, vam decidir anar al Bocatta. Fa un parell d'anys, haguéssim entrat al Pans & Company sense pensar-nos-ho. Això sí, els Burguer Kings i els McDonalds són descartats automàticament. Però, per què vam decidir anar al Bocatta i no al Pans & Company?

Quan era petit, m'agradava anar al Pans amb els meus pares. Sempre agafava un entrepà de truita de patates (així vaig descobrir la ceba cuita). Més tard em va picar per l'entrepà de llom amb formatge i llavors em sorgia un problema: el llom em sobresortia pels cantons de l'entrepà. Solució? Mossegava els sortints de llom i s'esvaïa el problema.

Ara el problema és que no hi sobresurt res. Els entrepans que abans eren de tamany normal, ara són moooooooolt petits i el llom de l'interior té la forma de l'entrepà i tot... Podríem pensar: n'hi ha menys, per tant, el preu és més baix. Sí... ("sí" irònic"). El preu és molt alt i cada cop puja més. Fins i tot ara, al Pans & Company fan hamburgueses de 5cm de diàmetre. Tot és cada cop més minúscul i car.

Total, que l'altre dia, triar per triar, vam triar el Bocatta. Sembla que mantenen més les arrels (tot i que també és car i petit). Però calla, per escriure aquest post he visitat les seves respectives webs (Pans i Bocatta) i he descobert que formen part de la mateixa empresa: Eat Out. Des del 2001, que les dues són de la mateixa cadena de restaurants. I no només això, sinó que en el grup Eat Out també hi formen part els Pastafiore, els Fresh & Ready i els FresCo. Carai, jo m'he quedat molt sorprès. Crec que és una dada que la gent desconeix i és bo que almenys se sàpiga. Perquè, clar, jo ara què haig de fer? Em passo del Pans al Bocatta, però a ells tant els hi fa, perquè tot va a parar al mateix lloc.

Com sempre, ens resignarem a pagar el millor dels pitjors.

divendres, 11 d’abril de 2008

Abstemi

Abstemi, sí, no bec alcohol. Quants he hagut de dir això? Quants cops m'he justificat per no beure ni tastar res d'alcohol?

Deuria tenir 10 anys quan vaig beure el primer glop de vi. Resulta que estava dinant amb mons pares a casa tan tranquil·lament, amb el meu got ple d'aigua. Però no eren gost normals: eren gots de vidre enfosquit (d'aquells de color marronós). I és clar, jo tinc set, m'equivoco i agafo el got de ma mare ple de vi. I cap dins... Ecs!!! Mare meva, estava fastigós. Mai m'ha agradat el gust del vi.

El cava és obligatori a les taules de celebració. I davant meu sempre hi trobo una copa buida, o bé un xic plena per poder brindar. Vaja, per brindar i que no quedi malament. Les bombolles del cava em fan picor a la llengua. Si fins i tot ploro amb les begudes carbonatades...

No m'ha agradat mai l'alcohol i això em porta problemes, quan hauria de ser just el contrari. Tothom em pregunta que si no bec res, que perquè no vols que t'ompli la copa, que si el metge m'ha dit que no en puc prendre... O pitjor, hi ha alguns llocs on no he pogut beure res perquè tot eren begudes alcohòliques. Que no tinc dret a beure, jo? On s'és vist que no hi hagi ni una ampolla d'aigua "per si de cas"?

Però un dia va arribar el miracle. Es diu "tolerància zero" i és una mesura amb l'objectiu de que els abstemis no ens trobem tan estranys pel fet de no beure alcohol. Així, en un local nocturn hi poden conviure alcohòlics, abstemis i conductors (altrament anomenats "pringats"). Salvat.

dimecres, 9 d’abril de 2008

Bloc anònim

Al principi de fer el bloc, em vaig preguntar si el bloc havia de ser anònim (que ningú sabés que escric aquest bloc) o no. N'havia llegit algun d'anònim, com el de la Llum i vaig pensar que en el meu bloc no hi posaria els pensaments més malvats que tenia (males opinions de la gent que m'envolta, per exemple). No em calia amagar res, ni tampoc parlaria d'allò que pot molestar a d'altra gent.

Fins ara no he tingut cap problema en escriure el que pensava. Però ahir em va passar una cosa que volia escriure i me'n vaig reprimir. Vaig tenir un dilema (que he resolt més o menys satisfactòriament) que implicava a més gent i, jo, amb el meu post podria fer mal a determinada gent si algun dia l'arribessin a veure (tot i que no crec que ells mateixos trobin el bloc). El fet és que la Gemma em va convèncer per no fer-ho i crec que té raó. Així que no ho he fet.

Si expliqués únicament curiositats de ciència no em caldria debatre si vull un bloc anònim o no. Però a mi m'agrada parlar de les coses que em passen, però no puc explicar tot el que se'm passi pel cap sense saber que algú implicat ho pot llegir. Però no vull ser anònim, vull ser com som normalment. Cadascú de nosaltres té opinions i pensaments que no voldríem fer saber a ningú o a una persona determinada. Perquè som persones i tenim opinions, som lliures d'opinar i som lliures de no opinar.

dimarts, 8 d’abril de 2008

Resumir Internet

Demà és l'últim dia que treballo. Durant dos mesos, he fet 4 hores setmanals d'informàtica per a gent gran. Jo era el formador (es veu que som formadors, no professors... deu sonar infantil això de professor) del curs d'Internet. Tinc una guia per anar seguint, tot i que a vegades té errors i no es pot seguir del tot.

Demà és l'últim dia i avui he hagut de fer allò que els hi vaig prometre que faria: una llista de totes les webs que hem utilitzat durant el curs més les webs que jo trobo útils. Que si cercadors, que si premsa gratuïta, diccionaris, traductors, correu electrònic, cinema, televisió, servicaixa, descarregar programes, vídeos... bufff quantes webs, i les que em deixo! Com es pot resumir Internet en dues pàgines de Word?

Els hi he fet un resum dels dubtes i errors més grans que tenen. D'aquells errors que no penses que passaran quan comences el curs. En primer lloc, alguns han fet algun curs anterior i barregen coses: confonen la barra de google amb la barra d'adreces. O el cas que em trobo amb tots els alumnes: no escriuen correctament les webs, ni el correu electrònic, ni la clau (i no em refereixo a faltes ortogràfiques sinó a que no es fixen el que teclegen o no es fixen on hi ha punts i on no).

Els hi he parlat dels blocs. Vaig explicar que tothom es podia fer un bloc i que era una de les activitats que més els hi podria agradar. Fins i tot, els hi vaig posar l'exemple de la dona de 95 anys que es va fer el seu propi bloc (bé, li va fer el nét). Així que si mai veieu una persona de més de 60 anys fent un bloc, podria ser que fos un dels meus alumnes.

I properament en formaré més.

dilluns, 7 d’abril de 2008

El joc de l'escombra (i variant)

Si una cosa tenim de bona a Sant Andreu de la Barca és la Gimcana nocturna que es fa la nit del dissabte al diumenge de Festa Major (finals d'agost-principis de setembre). Es tracta de fer un seguit de proves amb la finalitat de treure el major nombre de punts en cada prova (i passar-s'ho bé, és clar). Bé, vaig estar una mica emmerdat en la gimcana del 2007 i vaig poder discutir les proves amb els controls i els organitzadors. Llavors va ser quan vaig aprendre el joc del que vull parlar avui.

És el joc de l'escombra. Es tracta de sortir d'un punt i anar corrents fins on es troba l'escombra que dóna nom al joc. Un cop arribes a l'escombra, poses el front a sobre del pal d'aquesta i fas 10 voltes al voltant d'ella (sense treure el front de l'escombra). Tot seguit surts corrent fins al punt d'on has sortit. I aquesta és la part divertida: mentre el cervell vol anar recte, el cos se'n va cap a un cantó, desequilibrat pel mareig de les voltes. Més d'un s'hi ha fotut de lloros.

Doncs bé, he trobat aquesta variant pel Youtube: en comptes d'escombra, donen voltes a un got que prèviament s'han begut (desconec el contingut). Els del vídeo van fer curses de nois i de noies, però el de noies és molt més divertit. Com se'n riuren els tios! Aquí el poso:

diumenge, 6 d’abril de 2008

Discutim de religió?

Sempre he anat a escoles religioses. Com més gran em feia, menys religió predominava a les classes, però és un tema que deu estar al "llibre d'estil" de les escoles on he anat. El fet és que quan feia primària a classe preguntaven si resàvem a casa. Jo m'imaginava la imatge: al llit, abans de dormir, ajuntant les mans i dient el parenostre... Però jo no ho he fet mai això. I em sorprenia perquè hi havia nens que deien que sí que ho feien.

Ara dic que crec en la ciència, que és el mateix que dir que no crec en cap déu ni res que tingui relació amb les religions. La raó és simple: la religió es va crear per donar explicació als dubtes que no tenien resposta. I actualment, la ciència dóna explicació a tot (o està treballant-hi).

La qüestió és que, de tant en tant, em trobo a alguna persona, de la meva edat que és religiosa, practicant o no, i que creu en déu. Això em sorprèn molt; no entenc com a l'any 2008 pot haver gent que tingui al cap idees d'aquest tipus. I llavors és quan veig que s'estan enganyant i intento fer-l'hi veure-ho (perdó, els pronoms no se'm donen bé). Explico que la religió no té sentit, perquè de fet, es poden tirar a terra totes les bajanades que diu la bíblia o el fet de que existeixi un ésser superior. Però normalment no són discusions equilibrades ja que la persona amb qui parlo no té prous arguments, ni arguments de pes per a explicar les seves creences. És com si, resumint, em diguessin "crec en això i prou", i aquestes paraules, a mi, no em serveixen.

Sembla que la tendència és que la religió desaparegui (almenys al 1r món), però tot i així, encara hi ha gent jove que continua tenint ideals religiosos i jo continuo no entenent-ho.

divendres, 4 d’abril de 2008

Conselleria de llengua anglesa

Avui han començat un programa al 33/K3 que es diu "Play" que serveix per aprendre anglès mitjançant jocs, música, cinema,... En principi està dirigit als nens, però ho pot veure qui vulgui, és clar. Abans d'això ja s'ha emès "Les 3 bessones" en anglès, també. I sembla que això té tendència a proliferar.

A casa sempre m'han dit que fés cursos d'anglès, que és molt important, que sense anglès no es va enlloc. No estic en contra de que la gent aprengui idiomes, al contrari, com més coneixements tinguem millor. De fet, abans s'aprenien idiomes per oci, per viatjar o per fer simplement una activitat extra. En aquests moments, tothom sent l'obligació perquè sinó "no es va enlloc". Vaja, que sembla que necessitem l'anglès fins i tot per menjar. En una carrera com la meva (informàtica), l'anglès s'aprèn automàticament ja que hi ha moltes coses que estan en anglès. Però el que hem d'evitar és que l'anglès sigui el futur, que és el que tothom diu. D'aquí ve el títol del post. Resulta que hi ha un senyor que és conseller d'educació que es diu Ernest Maragall. No se'l sent gaire però jo el tinc clissat. Per què? Doncs perquè ja li he sentit dir 4 o 5 cops que l'anglès és el futur i que intenten que els nens fagin més hores d'aquesta llengua.

De veritat l'anglès és el futur? A aquest pas sí. No pot ser que tot tendeixi a un món globalitzat. I no em refereixo pas a la Coca-Cola, sinó a la globalització cultural. Les cultures petites tenim les de perdre, perquè les estem deixant perdre! Com podem ignorar les nostres arrels i agafar les nord-americanes? Per què fa uns anys només hi havia "Halloween" i "Noel" a les pel·lícules i ara ho trobem per tot arreu? Fa uns dies vaig llegir en un dels primers posts d'un bloc en que el seu autor no sabia pas si escriure en català o en anglès (ja que el castellà no era la seva llengua). Per sort, es va decidir pel català. Però podria haver triat perfectament l'anglès, perquè així arriba a més gent. I d'aquesta manera, a la llarga, el català desapareixerà.

Cada cop que veig que un nen aprèn català, que creix en català, se'm fa un somriure. Se'm fa un somriure perquè sé que, amb aquell nen, hi haurà català durant molts anys. Però no tots els nens creixen amb aquests ideals. No entenc com és que hi ha gent que deixi perdre inconscientment la nostra cultura.

dimecres, 2 d’abril de 2008

Paper reciclat

Aquests dies vaig atrafegat amb els exàmens i només faig que veure papers i més papers. Papers que estan buits i al cap d'una estona plens de fòrmules, números i un caos de problemes que l'únic capaç de desxifrar-ho sóc jo.

El cas és que avui he pensat en el paper reciclat. Fa temps que no veig ningú que utilitzi paper reciclat. Com és això? A principi dels anys 90 tothom el feia servir molt, però últimament ha perdut usuaris. Per què? Els boscos s'esborren, els pols es desfan, el món s'escalfa i s'acaba. I nosaltres gastem paper? Jo l'utilitzo bastant, sobretot per fer coses en brut i per escriure-hi les meves llistes, parides i demès maldecaps. El paper reciclat ha perdut glamur!

De fet, més d'un cop una de pautes dels treballs que m'han manat fer ha estat realitzar-lo en paper blanc. Des del meu modest bloc faig una crida a tothom que ho llegeixi (ja m'agradaria ser un líder mundial, ja) i que només utilitzi paper blanc: al costat del paquet dels folis blancs estaria bé tenir un paquet de fulls reciclats. Així quan pensem en agafar un full, podrem escollir quin dels dos utilitzar.

Ja ho deia el Capità Enciam: els petits canvis són poderosos!

9 punts, 4 rectes

Aquest és el problema dels 9 punts i les 4 rectes. Tenim 9 punts situats tal com indica la imatge i es tracta d'unir-los amb 4 rectes contínues (àlies "sense aixecar el llapis").



Si no trobes la solució, resisteix una mica més.

Si no trobes i has resistit una mica més, pots veure la solució aquí.